
Fotografiar arquitectures, especialment les d’Antoni Gaudí, planteja un repte particular i ens formula una pregunta inevitable: què pot aportar una nova mirada sobre obres tan fotografiades?
L’arquitectura d’Antoni Gaudí és, des de fa dècades, una de les més fotografiades del món, i la seva bibliografia, enorme. Les imatges preses per fotògrafs, professionals o aficionats, provoquen en qui les contempla el desig de conèixer directament els seus edificis i mobilitzen cada any milions de persones des dels països més distants del planeta fins als llocs on aquests es troben, generant noves fotografies.
Aitor Ortiz va assumir el repte de fotografiar l’arquitectura del geni català per a explicar quelcom que no hagués estat vist de la mateixa manera fins ara. No es va proposar cercar elements encara no fotografiats (potser quelcom impossible), sinó mirar-los amb l’austeritat i la distància proporcionades. Al mateix temps, d’una manera subtil, també ens mostra el Gaudí que va transitar entre la tradició artesana del passat i la modernitat tecnològica del seu temps, incidint en la importància del seu taller-laboratori, espai germinal de tot el seu procés creatiu. En eliminar la retòrica del color i endinsar-se en els detalls, no només descobreix un Gaudí sorprenentment actual i modern per a la seva època, sinó que es manté fidel al llenguatge que ha fet recognoscible la seva fotografia fins ara. La força de Gaudí i la mirada d’Ortiz estableixen un diàleg en el qual totes dues mostren íntegres, però acrescudes, les seves qualitats.
El muntatge expositiu està format per prop de 70 obres de dimensions reduïdes i format classicista, però resolt amb procediments d’impressió i muntatge molt contemporanis. Destaca per la seva callada presència, convertint el silenci visual envoltant, com en la música de Frederic Mompou, en protagonista, entre dues sonoritats íntimes o més aviat entre dues imatges silencioses.